Quan el racisme institucional s'expressa de manera directa en els fets que observem, en alló que ens envolta, és fàcil detectar-ho i contestar.

Quan suceeix que, com un suau, però constant degoteig, es produeixen desaparicions, suicidis en comissaries cada vegada més freqüents, i contradiccions per part dels agents i el sistema judicial en donar resposta a aquests casos, les nostres alarmes salten. Més encara quan s'arriba a exercir pressió per tal de fer desistir al ciutadans d'usar i amparar-se en el seus drets civil fonamentals d'autodefensa a través de la via del diàleg i el camí judicial. No hi ha un ent concret al qual acusar, si bé part d'aquesta realitat suceeix... entre línees.

A nivell europeu, ens els últims mesos països com França i Holanda, han mostrat que part d'aquest bagatge emocional i de perspectiva sobre la inmigració conté les antigues arrels de la ignorancia i la discriminació que permeten perpetura la filosofia del "chivo expiatorio", que permet acusar a algú que es considera foraster quan les coses van maldades, sense dubtar en beneficiar-se de la seva força i col·laboració quan cal.

Les noticies per la política escandalosa de regularizació de Nicolas Sarkozi, fortament rebutjades desde els carrers, o la necessitat dels democristians i liberals holandesos de comptar amb el partit antimusulmà per obternir majoria parlamentaria, són els més vistosos dels exemples de com als inmigrants se'ls continua usant com a carta política, i discriminant per quelcom bàsic: quan interesa, es juga la carta de la tolerància i la integració (a destacar que tolerar no implica respectar ni el desig d'integrar, conèixer o reconèixer, sinó únicament de permetre des de la posició d'algú que es coloca a si mateix en posició de superioritat). Quan no, se'ls anomena despectivament pels seus origens (Africans!) i se'ls culpa del que sia que vagi malament. Aquí a Espanya va succeïr el mateix durant mesos amb el sistema sanitari, i l'acusació de que la inmigració era la responsable del seu mal funcionament per l'abús que en feien. La crispació es va escampar arreu, fins que es van fer públiques les dades d'estudis independents desmentint-ho. La llavor de la discòrdia, emperò, ja està sembrada.

Entre només algunes de les agrupacions de les que era desitjable fessin ressó de la inquietud d'aquesta part de la població africana que porta dècades a Catalunya, per la seva presència en el sí del teixit social, destaquem el silenci per part de CIU i de SOS Racisme. Cap noticia en relació al tema. Cap comunicat d'interés a la familia.

Continuem amb la ferma voluntad de denúncia d'una situació encara desconeguda, o sorprenent, per aquells moments en que creiem que únicament la transparència i no-discriminació, com s'anuncia, són els criteris que mouen de les institucions, la educació rebuda i de les nostres emocions més íntimes. Sovint, a qui es considea "diferent", se'l considerar "culpable" i "inadaptat", de nou, des d'una posició de superioritat moral. La ignorància només es trascendeix amb el coneixement. No ens aturarem.

LA HUMANITAT NO ENTÉN DE FRONTERES NI COLORS!